Lamentablement havia vist més pobresa a la meva vida...gent que viu amb talls de llum, d'aigua, sense cap mena d'ajuda i en mig de la brossa literalment.
Sabia que en aquest aspecte no m'impactaria tant...però quan marxes del seu costat t'entren unes ganes tremendes de plorar...i a la vegada una ràbia i una impotència que ho trencaries tot...Veus el no futur, la no esperança... Ho veus tot molt difícil i costa trobar la manera de despedir-te on un somriure, una abraçada, un ens tornarem a veure i espero que no aquí, tingui un sentit i no siguin paraules absurdes i fora de lloc.
Ells estan a tocar del seu somni, d'Europa, de l'Europa podrida, corrupte i egoïsta...d'aquella Europa on suposadament no han de patir per la seva vida. Ho han deixat tot endarrera, família, amics, han venut lo poc que tenien per pagar-se un traficant que els anés saltant d'un país a un altre.
Aquí estan, on no els esperem amb els braços oberts, sinó amb recel i sentiment d'amenaça no sigui cas que haguem de compartir. Atrapats, amb la vida en pausa o en stop més aviat.
Tenen llum, internet, facebook...poden veure el que suposadament és molt millor que d'on venen ells i poden veure a la vegada com maten a les dones Afganes deportades de nou al seu país per haver-ne volgut marxar, com continuen bombardejant les seves ciutats i destroçant el seu País, el que estimen... on preferirien estar si no hi morissin.
Estan a Grècia, Europa...però són fantasmes...no se'ls veu...són invisibles per la resta d'humans que caminen al seu costat i que viuen en un món paral.lel... Aquesta sensació és la que més m'ha impactat...la poca humanitat, la desconexió, la fredor de la major part de la gent amb la que es creuaven.
Necessiten tornar a existir, a ser visibles, recuperar la seva dignitat, els seus drets, poder fer realitat les seves il.lusions tant bàsiques com tornar a veure els seus familiars dels quals han estat separats, tornar a treballar, a estudiar... Deixar de fugir de la por de viure a casa seva.
Una de dos...o ajudem a que parin aquestes guerres o els ajudem a viure lluny d' elles...Com que la primera opció la veig molt llunyana, perquè no donar-los la opció de la segona? Tant innocent sóc de creure que és possible i que hi ha lloc de sobres i feina de sobres si es fan alguns canvis?
Tots sóm iguals, tots sóm vulnerables al rebuig, ens agrada sentir-nos estimats, escoltats, tinguts en comte.
Aquest viatge m'ha fet sentir vergonya de formar part d'un sistema i d'un govern com el d' Espanya i Europa però m'ha fet veure que es poden fer coses i que s'han de fer.
He vist i sentit amor, esperança, i companyerisme i vull compartir-ho.
Sé que no explico res de nou lamentablement...només la meva vivència.
Anna Pujol Tauler
