FILIPPIADA 23-08-2016
El dia de viatge comença sense paraules, l’emoció no em deixa expressar els meus sentiments, el fet d‘ incomodar o provocar un sentiment negatiu, a algú que estimes és feixuc.
Aquest mateix sentiment es repeteix durant la visita al camp de refugiats les primeres hores, passejar com un turista en un zoo, com si d’animals tractés l’assumpte, em provoca una incomoditat enorme que he de canalitzar. Comparteixo 4 cops de pilota, als partits que s’organitzen cada tarda a les 19h, a una espècie de camp de ciment tot escardat.
Un sentiment de frustració m’envaeix, un altre cop me’n adono que sóc un il·lús i sol no canviaré el món, recordo la sensació que tinc durant l’any al meu treball, mantenir i acompanyar, treballar de valent i donar el màxim de mi.
M’impacta la gran tasca dels cooperants, amb els seus projectes trencant-se el cap, per aportar les seves aptituds i actituds al màxim.
Entenc la importància de realitzar tallers i evadir la ment, però per a generar treball i autogestió les tasques han de fluir per part de tots, de manera que siguin de llarga durada.
FILIPPIADA 24-08-2016
La teràpia obligada que m’exigeixo diàriament, de trucar a qui t’acompanya en el camí de la vida, i el “break” d’escriure, hem fa dormir com un tronc i estar estimulat i atent en tots els sentits.
A nivell de cooperació, comencen arribar els resultats, i amb una de les heroïnes voluntàries amb les quals he viatjat, ens involucrem al màxim, amb les necessitats bàsiques d’higiene i alimentació. L’organització de les bosses de repartiment (reforç per embarassades, bebès, nens i un reforç general), ara ens toca a nosaltres, com molts que han passat o que vindran, el fet de tenir programat les tasques fins a l’últim dia del meu viatge, hem fan sentir ple, perquè puc explotar al màxim les meves habilitats.
La companya que ens ha traspassat la informació perquè a arribat el moment de marxar, es marca el detall d’ensenyar-nos el riu, una atracció per contactar amb la natura i gaudir-la. Com si d’una droga es tractés serveix d’evasió necessària en alguns moments.
Emocionalment he trencat la barrera d’incomoditat amb els refugiats, i em sento amb la gent a prendre té i a gaudir de compartir uns minuts de les nostres vides. Seguiré deixant fluir els moments sense feina i que sorgeixi de manera natural la comunicació amb les persones que estan vivint aquesta situació.
Avui també és dia de comiats, 6 dels voluntaris del grup, retornen a casa després de dies de treball dur, això significa moments màgics de comiat i de solidaritat. També aprofito per explicar als refugiats que em pregunten si no vindrà ningú més que farem el possible per seguir, i seguirem!
El dia acaba amb un sopar de comiat, he de dir que “llenar el buche” és un dels meus esports preferits, i la mussaca, el suflé i el formatge feta són melis.
FILIPPIADA 25-08-2016
“All cop are bastards”, ja ha sonat vàries vegades durant el meu viatge, ales 8.30 del matí amb 150 plàtans (un dels projectes per fomentar l’assistència i nutrició a l’escola dels nens del camp) els militars grecs ens fan esperar més de mitja hora a la porta, esperant que quan volguessin ens donarien pas per repartir els plàtans.
És un camp militar que controlen ells, que penso que haurien de controlar els mateixos ciutadans del camp, hem de jugar a la puta i la ramoneta i ensabonar al “jefe” militar, per poder realitzar les tasques, també dir que un dels caps militars com a mínim et deixa dialogar.
L’organització del magatzem, segueix una mica caòtic, avui hem tingut diversos problemes de càlcul, i tal com passa amb tot, i trobo la cara positiva i negativa de la moneda, arriben dos moments antagònics: amb un bloqueig important dins el magatzem, decideixo sortir i agafar aire, i en qüestió de 30 segons, un nen m’introdueix una xocolatina quasi fins a la gola, havent detectat la meva situació. (Gran futur treballador social frustrat, penso..)
L’energia rebuda he volgut alimentar-la, menjant un bon plat de pasta, perquè tenia un pressentiment que acabaria jugat a futbol, i divertint-me ensenyant els meus dots futbolístics.(ironia)
Al vespre, arriba el gran esdeveniment del dia: la boda síria, els homes per un cantó les dones per un altre i jo ballant i xerrant i solidaritzant-nos amb el conflicte palestí, i el conflicte català, respectant les distàncies de magnitud, amb una persona palestina que m’invita a cervesa.
El dia acaba fent camí cap a Filippiada, començant per les estrelles acabant per la meva lluna, amb aquest escenari, tocava parlar amb els companys de com arreglar el món i si és vàlida la lluita armada, o l’educació és la base. El transcurs de la història ens ho dirà!
FILIPPIADA 26-08-2016
Només entrar al camp i començar el dia amb el banana project, arriba la notícia que entren al camp 85 refugiats més al camp, em noto com una punyalada al pit per la situació en la qual poden arribar i com poder que la situació sigui lo menys problemàtica possible.
Aquí els estímuls són enormes, i vull donar de mi, comença el meu propòsit social, vomito a un company mediador de vocació i professional, la meva percepció sobre la sociologia del camp, sobre els conflictes el paper dels refugiats i l’autogestió. Ell comença a construir fils i ponts.
He de dir que l’ONG mare i els voluntaris independents treballem plegats, malgrat les diferències d’interessos i formes de treball, per mi lo important sempre serà el bé comú.
Avui com a sortit al bar el significat que tot es com un sable amb dues cares, el fet dels refugiats nous al camp, a estat un potenciador dels meus estressos i bloqueigs. Per altra banda he arribat al punt que desitjava d’ explotar una mica la meva realitat, treballar amb persones amb necessitats especials i començo a detectar un cas molt evident.
El magatzem atrapa i estic en el punt de no deixar-lo però començo a traspassar informació als meus companys, per la itinerància en les tasques que trobo tan important.
FILIPPIADA 27-08-2016
Fer un incís , i avui els efectes de l’esgotament i l’extracte de llúpol de la cervesa, combinat amb el fluir de l’intercanvi entre companys, que és com una energia que m’espitja a perdre la noció del temps, es nota, però tampoc em frena, la intervenció i la metodologia comuna.
Avui volia viure en primera persona el repartiment d’una de les bosses d’alimentació per a les famílies, que vam preparar amb les nostres mans el dia anterior, canviant de tasca per arribar a entendre més i mes de la complexitat de tot en general. Com sempre em salto una mica les normes i provo el fet de repartir les bosses amb la porta oberta, penso que una porta tancada, té un significat internacional, i sent conscient que en algun moment el caos es donaria i l’hauria de controlar, és tot un èxit i penso que hem de seguir treballant per obrir totes les portes.
Nour, és el nom, on començar a germinar una llavor, plantar una esperança a les persones amb alguna discapacitat, actuar a curt termini i sent conscient que hauré de fer el possible per implantar-ho de forma permanent. He analitzat i he experimentat, i cobrir les necessitats d’una petita, hem reafirma que ens hem de qüestionar els casos més vulnerables.
Existeix una problemàtica amb la famosa porta del magatzem, alguns nens es dediquen a omplir el temps, cridant la nostra atenció, la dels voluntaris, amb llançaments d’objectes insults, corredisses i amagatalls, utilitzant a la petita Nour, començo apartant a la petita de tot això per evadir el focus de conflicte.
El premi arriba amb el reconeixement de la germana gran i el compromís de treballar plegats, sent conscients que el benefici de la petita també afecta al bé comú del camp.
També entro en conflicte moral amb un noi del camp, té un càstig per la mala praxi amb el tracte amb la seva dona, li explico la meva visió de la conducta entre les relacions amoroses. L’empatia cap a la dona i el ser crític i conseqüent amb uns principis humans, crea una diferència entre dues formes d’entendre un problema gran per a mi i un problema no tan gran per altres.
FILIPPIADA 28-08-2016
Aquí al camp com hauria de ser sempre, el fet de tirar menjar o no reciclar o no optimitzar els recursos, sorgeix de forma natural, perquè la situació és extrema, no m’agradaria pensar que hauríem de passar una situació així per cuidar a la nostra mare terra.
Però les bones intencions no ho fan tot, preparo un suc de pastanaga el dia anterior, amb les pastanagues que havien sobrat del repartiment, perquè no donava per repartir de forma igualitària per a tothom. Fer un suc de pastanaga em sembla una bona idea, ja que no tocava banana project, i seria un bon reforç per a l’escola. El suc es fa malbé, perquè tinc el pressentiment que els militars a la nit tanquen la llum, i la nevera no ha funcionat durant la nit.
Decideixo tirar-ho i aprofitar per seguir amb la meva intervenció amb Nour, tu m’ajudes a netejar i després anem a classe d’àrab. Si abans parlava de l’educació com arma de canvi global, no farà falta expressar com estic després de 2h de classe. Tot seguit un reforç positiu, amb una dosi de 10 min de joc al mòbil, que tant agrada.
Tinc temps per complir amb les meves tasques de magatzem i preparar amb els companys les bosses d’higiene, afegint cremes solars, il·lusionats pensant que l’estiu que ve, no estaran al camp, això no ho sap ningú i és la pitjor situació possible, no hi ha informació i l’esperança trontolla, quina tortura!
Una altra de les meravelles de la terra a Filippiada, és un llac a prop del camp a 10 minuts en cotxe, i l’ONG mare fa un esforç per dinar conjuntament i potenciar la unitat. L’aigua està calenta però em passo 1h dins l’aigua canviant el meu estat de sòlid a líquid, i això em deixa renovat.
Per la tarda una sessió de ping-pong i alguna partida d’escacs, amb els amics palestins i kurds.
Descriuré un fet curiós per entendre vivències dels nanos, un d’ells s’apropa mentre jugava a ping-pong, i amb formació militar de 5, amb un pal a la mà em diu “we aret he màfia”, em ric, em planto i agafo el pal, no passa re, però es mofen del meu company. Al cap de 5 minuts per fora la guarderia, passant cridant “fight,fight...”, hi havia baralla, no se com acaba, són les seves normes, ells decideixen i no se si s’equivoquen o no.
Començava un final del viatge, dos companys que van començar la cooperació amb mi, tornen a casa, i entre birres i somriure i ara me’n faig una altra i m’ho penso, ens acomiadem!
FILIPPIADA 29-08-2016
El dia comença amb la repartició d’higiene, els nens ens ajuden a treballar per distreure la ment, això beneficia l’ambient i no es crea conflicte.
L’organització anàrquica del camp acaba amb una cresta al cap, treballada per un dels refugiats que té ganes de realitzar la seva activitat professional, encara que les normes dels militars ho impedeixin.
Nour em té com a referent i per tant, em pren el pèl com vol, però la violència infantil disminueix i els altres nens han de jugar a altres coses, és un bé comú.
A la tarda segueixo amb les tasques alimentàries, i anem a comprar menjar que falta, amb els diners de les donacions, i acabem la feina al magatzem.
Com tot el que dónes torna, la meva companya des del primer moment em regala una invitació a acompanyar-la a sopar a una haima, allí es donen classes d’anglès cada nit per seguir somiant, “Good luck and sweet dreams” és l’acomiadament al finalitzar la classe. M’animo i abans de començar les classes d’anglès les petites tenen ganes d’aprendre castellà, influenciades pel volum de voluntaris de l’estat espanyol que hi ha al camp, i les conseqüents ganes de somiar en volar cap a l’estat, he de dir que no havia sentit mai aquesta sensació de felicitat donant classes de castellà, la meva segona llengua.
El menjar és tot un repte per a mi, com combinar els aliments amb el pa de pita, es converteix en un esforç màgic.
FILIPPIADA 30/31-08-2016
El dia d’ahir comença fent de “crazy taxi”, l’anomeno així, fent referencia al taxista que ens porta al camp, el nom és semblant a “Astèrix”,i sembla que els diners que està guanyant en aquests moments, el fan somriure, i fer el seu treball de forma molt peculiar, sense cinturó, amb el volum de la música al màxim, i seguint les no normes a la grega. En dos viatges porto els companys al camp, i Dimitris l’amo de la casa on dormim, fa l’últim viatge per quedar-se amb el cotxe.
Reparteixo els “baby bags”, als bebès del camp, i també recordo als refugiats, que si no han passat a buscar la bossa d’higiene, poden passar pel magatzem.
Entre te i escacs es fa l’hora de dinar, i parts dels voluntaris anem a casa, a la tarda com cada dia, passen fets casuals que donen per fer el que tenies previst, ens quedem tancats dins el magatzem, Nour està treballant amb mi, i arriba el moment de deixar el cor i posar-hi cap. Explico que em queden 2 dies al camp i que jo marxo, que estic feliç i que amb ella es quedarà més voluntaris. Ella plora i m’abraça, em demana que torni, la distrec amb un joc i el cor explota i lluny d’ella em cauen algunes llàgrimes. El “came back please” no l’oblidaré mai!” Vaig assumir el repte d’intervenció i la transició amb un altre voluntari i fer un pas al costat amb ella, és part de la meva feina.
Canalitzo les emocions jugant a bàsquet i me’n vaig a sopar a una haima, d’un home siri molt simpàtic i amable, que per segon cop estàvem invitats alguns companys i jo. El primer cop va haver un mal entès i no ens vam presentar a la invitació, el sopar flueix de manera positiva i compartim vivències i menjar, ells tasten per primer cop la truita de patates. La situació és una mica tensa entre militars i voluntaris, i a les 9.30 he de marxar, per la estúpida necessitat dels militars de demostrar control.
Comença la tercera part del dia la nit amb els companys, com cada dia s’ha de celebrar alguna arribada o algun comiat, i la nit promet i es fan les 6h del matí. Dormint dues hores comença el dia d’avui, em fico amb el repartiment d’aigua i entre escacs amb l’home que ens va invitar a sopar la nit anterior, me’n vaig a casa a menjar i descansar una mica.
A la tarda al magatzem, decideixo entendre una altra part de les donacions i les necessitats bàsiques, la roba. És necessari anar ràpid perquè el fred arribarà i s’ha d’ordenar tot perquè els refugiats puguin elegir les peces de roba. Entenc part de la dignitat de la persona quan ha d’elegir roba que no és del seu estil o no està acostumat a portar, i la creença de la gent donant que qualsevol roba servirà.
Acaba el dia a l’hotel del poble amb la família kurda, que vaig sopar l’altre dia, el pare està una mica deprimit i necessita sortir i ballar, elegeixen la millor roba que tenen, i compartim cultura i mengem unes pizzes que fa 5 anys que les nenes no han provat. Acabem ballant al centre del menjador de l’hotel, sensació de llibertat, grups petits i ben harmonitzats.
Demà com no podia ser d’una altra manera, el meu últim dia, manifestació a Filippiada amb el lema “Open the borders”, que dóna sentit al viatge que hem fet alguns.
FILIPPIADA 01-09-2016
El bé comú entre ciutadans del camp voluntaris i població grega que no pot aguantar aquesta situació, vol que s’obrin les portes i les fronteres i la marxa del camp al poble ha sigut una festa pacífica. Demanant a la comunitat internacional, organitzant-se per tota Grècia, manifestant que n’estan farts d’aquesta situació, la seva terra crema i Europa no troba solució, aquesta tortura no és vida per ningú.
Me deixat emportar per la meva intuïció, i sabia que la missió humanitària de les ONG’s, no les tindria totes per fer activisme. D’una manera indirecta, molt directa per casualitat avui a les 09h de matí, estàvem tots al magatzem, repartint un extra de menjar, per qui és manifestes tingués menjar. No he assistit a la reunió matinal, i quan he vist clar que no perjudicaria el bé comú, me unit a la marxa, acompanyat dels metges de Barcelona. Les mostres de solidaritat han estat mútues, i fins i tot han volgut fer fotos amb el meu mòbil, perquè ho vegi tothom. Així serà!
He agafat la tarda lliure, ja he fet l’acomiadament, com jo volia, i un pressentiment tenia, la tensió augmentaria. És injust alimentar l’odi l’últim dia, ara mateix mentre escric cremen neumàtics i s’ha tallat la carretera a les afores del camp.
Seguim, seguirem!
David Borràs Roig.
No hay comentarios:
Publicar un comentario