miércoles, 21 de septiembre de 2016

Crónica de Octavi. Cuando la dignidad lo es todo! / Quan la dignitat ho és tot!


Todo el mundo que ha pasado por el campo, ha recibido en mayor o menor dosis la gratitud y la hospitalidad de los mismos habitantes: hemos tomado té con ellos, hemos comido o cenado parte de su escasa comida, hemos mantenido una conversación donde la lengua nunca ha estado un impedimento, y hasta hemos llorado juntos para luego ofrecernos su papel higiénico, aquel que previamente habíamos repartido, para limpiarnos la lágrimas, mientras recibíamos un cálido abrazo.
Estos hechos nos llevan inevitablemente a mantener un contacto permanente con las personas que siguen allí atrapadas, mientras tu te eriges como la única vía de escape y simbolizas aquella libertad que tanto anhelan.
Una vez ya de vuelta, esta es la realidad que día tras día nos llega de allí y aún la vivimos. Una realidad que intentamos suavizar, normalizar y humanizar a través de esta estrecha relación. A veces pero, en días como hoy, la realidad te golpea y te hace sentir abatido.
Ayer recibíamos noticias de que una familia con cuatro niños pequeños, inmersa en la más digna desesperación, decide irse por segunda vez a Turquía. En el primer intento, fueron llevados de nuevo al campo de refugiados antes de tener la posibilidad de cruzar la frontera griega. Se iban con la intención de volver a su país de origen, pero esta vez sueñan con quedarse en Turquía, encontrar trabajo y vivir con unos mínimos de dignidad. Una dignidad que poco a poco les hemos ido robando, delante la pasividad de las instituciones y la inacción política de los organismos y Estados involucrados.
Es la autenticidad y la intensidad de los hechos la que te hace reflexionar sobre la situación que los lleva a huir de un campo, o bien, volver a su país sabiendo que la seguridad y la integridad de tu familia se pone claramente en peligro. Es justo en ese momento cuando la dignidad toma las riendas y hace que asuman el peor de los riesgos. Esta decisión desesperada es la que hace que surja en ti un sentimiento de culpabilidad difícil de soportar, un sentimiento de empatia que requiere de una capacidad muy preciada, prácticamente inexistente en la mayoría de nuestra sociedad, claramente inexistente en nuestra clase política.
Todo relato individual es claramente extrapolable a miles y millones de personas que buscan refugio, pero que de momento, nadie es capaz de dárselo.
Personalmente, asumiré el humano fracaso y ojala aquellas personas, si aún se les puede llamar así, con la capacidad de revertir la situación hicieran el mismo ejercicio de consciencia, si es que aún les queda un reducto de dignidad escondida dentro de si. A la vez, desearé el más grande los éxitos a aquellas personas que deciden arriesgar al límite para encontrar la dignidad perdida. Vivir dignamente familia!
______________________________________________________________________


Tothom qui ha passat pel camp, hem rebut en major o menor dosis la gratitud i la hospitalitat dels mateixos habitants: hem pres te amb ells, hem dinat o sopat part del seu escàs menjar, hem mantingut una conversa on la llengua mai ha estat un impediment, i fins i tot hem plorat plegats i seguidament ens han ofert el seu paper higiènic, aquell que prèviament els hi havíem repartit, per eixugar-te les llàgrimes mentre rebies una càlida abraçada.
Aquests fets comporten inevitablement mantenir un contacte permanent amb les persones que segueixen allí atrapades, mentre tu t’erigeixes com l’única via d’escapament i simbolitzes aquella llibertat que tant anhelen.
Un cop ja de volta, aquesta és doncs la realitat que dia rere dia ens arriba d’allí i encara vivim. Una realitat que intentem suavitzar, normalitzar i humanitzar a través d’aquesta estreta relació. Sovint però, en dies com avui, la realitat et colpeja i et fa sentir abatut.
Ahir rebíem notícies de què una família amb quatre nens petits, immersa en la més digna desesperació, decideix marxar per segon cop rumb a Turquia. En el primer intent, van ser portats de nou al camp de refugiats abans de tenir la possibilitat de creuar la frontera grega. Marxaven amb la intenció de tornar al seu país d’origen, però aquest cop somnien en quedar-se a Turquia, trobar-hi una feina i viure-hi amb uns mínims de dignitat. Una dignitat que poc a poc els hi hem anat robant, davant la passivitat de les institucions i la inacció política dels organismes i Estats involucrats.  
És l’autenticitat i la intensitat dels fets la que et fa reflexionar sobre la situació que els porta a fugir d’un camp, o bé, tornar al seu país sabent que la seguretat i integritat de la teva família es posa clarament en perill. És just llavors quan la dignitat pren les regnes i fa que assumeixis els pitjors dels riscos. Aquesta decisió desesperada és la que fa que brolli en tu un sentiment de culpabilitat difícil de suportar, un sentiment empàtic que requereix d’una capacitat molt preuada, pràcticament inexistent en la majoria de la nostra societat, clarament inexistent en la nostra classe política.

Tot el relat individual és clarament extrapolable als milers i milions de persones que busquen un refugi, però que de moment, ningú és capaç de donar-los-hi.
Personalment, assumiré l’humà fracàs i tan de bo aquelles persones, si encara se les pot titllar així, amb la capacitat de revertir la situació fessin el mateix exercici de consciència, si és que encara els hi queda un reducte de dignitat amagat dins seu. A la vegada, desitjaré el més grans dels èxits a aquelles persones que decideixen arriscar al límit per trobar aquella dignitat perduda. Visqueu dignament família!



No hay comentarios:

Publicar un comentario